La sensibilitat ciutadana creixent envers la corrupció ha comportat també més consciència social pel que fa a les distorsions que els conflictes d’interès poden provocar —i sovint provoquen— en la presa de decisions dels professionals. Sabem que aquestes distorsions produeixen resultats indeguts que minen el bon funcionament de les institucions públiques i soscaven la confiança ciutadana. Per això, la ciutadania espera que els professionals que assumeixen la responsabilitat d’actuar en nom seu coneguin els límits del seu criteri o judici professional. Però en qualsevol situació de conflicte d’interès, el professional podria ser negligent i no donar la resposta adequada: aquest és el risc.
No gestionar adequadament els conflictes d’interès comporta perjudicis directes per a les persones que depenen o confien en els professionals en qüestió, però també per a les organitzacions en què treballen i, indirectament, per als col·lectius professionals als quals pertanyen.
Les conseqüències immediates són:
1. Deslleialtat o traïció de la confiança dipositada en aquella persona. Si les persones que, de forma justificada, depenen del judici d’un professional no saben que té un conflicte d’interès, aquest els permet creure que el seu judici professional és més objectiu i imparcial del que realment és. De fet, els està enganyant; està traint la confiança que hi havien dipositat. En el cas específic de les professions que s’exerceixen en el sector públic, tal com apunta l’OCDE, «la confiança en la integritat del servidor públic i en l’organització queda greument malmesa per la sospita que l’exercici de les seves responsabilitats públiques podria estar afectat per un conflicte d’interès personal». És per aquest motiu que instruments com les declaracions d’interessos són tan importants, dins les estratègies de prevenció, com a via per a la detecció inicial.
2. Minva de la fiabilitat professional. Fins i tot si el servidor públic que té el conflicte d’interès n’informa a aquells que de forma justificada hi confien (declara o fa transparent el seu interès particular), el seu judici professional continuarà essent menys fiable del que és habitualment. Per això, com veurem més endavant, no n’hi ha prou a només declarar l’interès: cal fer alguna cosa per eliminar-lo, quan això sigui possible, o per evitar que arribi a influir o a esbiaixar el judici professional.
3. Risc que l’interès esbiaixi efectivament el discerniment professional i la situació de conflicte d’interès esdevingui un acte de corrupció, és a dir, que l’interès que ens col·loca en aquella situació de conflicte d’interès acabi influint indegudament en la responsabilitat professional, cosa que convertiria la situació de risc de corrupció en corrupció efectiva.
4. Perjudicis per a les organitzacions si no disposen de mesures preventives encaminades a detectar i respondre a aquestes situacions de conflicte d’interès. D’una banda, recursos o reclamacions de ciutadans i usuaris afectats pels conflictes d’interès, que poden comportar processos de revisió d’aquelles decisions —en via administrativa o jurisdiccional— amb conseqüències diverses per a l’organització, fins i tot el pagament d’indemnitzacions o altres actuacions restitutòries. De l’altra, altres perjudicis més evidents: pèrdues de recursos (materials i econòmics) com a conseqüència dels abusos de la posició pública d’aquells professionals i la imatge malmesa de la institució.
L’absència o el tractament inadequat dels conflictes d’interès es poden considerar des d’una altra perspectiva: com una manifestació de mala administració. En aquest sentit, cal tenir present que l’article 30.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya reconeix el dret a una bona administració, no solament com a principi rector del dret públic català, sinó com un autèntic dret subjectiu: «Totes les persones tenen dret que els poders públics de Catalunya les tractin, en els afers que les afecten, d’una manera imparcial i objectiva [...]».
El professor Francesc Mancilla, qui ha tractat a bastament el tema del dret a una bona administració, ha arribat a afirmar que «si no es compleix l’estàndard del “tracte imparcial i equitatiu” no hi ha procediment administratiu ni Estat de dret, puix que es tracta d’un autèntic prius o pressupòsit de tota actuació administrativa».
Com a contrapartida a aquest dret, l’Administració té un deure de bona administració. Això trasllada als poders públics i, molt en particular, al legislador, la càrrega d’establir un marc regulador idoni per tal de preservar la imparcialitat dels servidors públics en l’exercici de les seves funcions, tasca no exempta de dificultats.
