Per a què serveix?
El mecanisme de la recusació es configura com el dret de les persones interessades en el procediment administratiu a sol·licitar l’apartament del recusat per les mateixes causes per les quals s’hauria d’haver abstingut.
Cal destacar que el dret de recusació i el deure d’abstenció, tot i compartir amb el règim d’incompatibilitats la finalitat de preservar la imparcialitat en l’exercici de les funcions públiques (eines preventives), difereixen d’aquell règim en el fet que operen en el pla d’un procediment decisori concret.
Tractament normatiu
La recusació adopta un paper complementari i subsidiari al de l’abstenció, atès que opera quan aquesta no es produeix, és a dir, en cas que el servidor públic, davant un conflicte d’interès real, incompleixi el deure d’apartar-se’n.
L’article 24 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic estableix que en els casos previstos per l’abstenció (art. 23), les persones interessades poden promoure la recusació en qualsevol moment de la tramitació del procediment (art. 24.1). La recusació ha de ser plantejada per escrit, en el qual s’ha d’expressar la causa o les causes en què es fonamenta. L’endemà el recusat ha de manifestar al seu superior immediat si es dóna o no en ell la causa de recusació. En el primer cas, si el superior aprecia la concurrència de la causa de recusació, n’ha d’acordar la substitució tot seguit. Si el recusat nega la causa de recusació, el superior ha de resoldre en el termini de tres dies, amb els informes i comprovacions previs que consideri oportuns. Contra la resolucions adoptades en aquesta matèria no es pot interposar cap recurs, sense perjudici de la possibilitat d’al·legar la recusació en interposar el recurs que sigui procedent contra l’acte que posi fi al procediment.
